Dr. Vicente Turón. Psiquiatre especialista en Trastorns de la Conducta Alimentària
Es diu, i amb raó, que la millor política d’inversions en la Salut és aquella que s’aplica en la prevenció de les malalties i com a tal l’anorèxia i la bulímia nervioses poden ser previngudes. Els trastorns de la conducta alimentària són malalties causades per l’acció de diferents factors: psicològics, socioculturals i físics, són trastorns de causa múltiple i en els quals no sempre és fàcil esbrinar les causes principals que han desencadenat la malaltia en un cas concret .
Adam Martín, David Bretones, Raquel Moreno, Edu Marquillas, Kemen Longo, Irene Casals, Lídia Linuesa
La pregunta clau és: Què poden fer els pares per evitar o reduir l’aparició d’aquest tipus de comportaments potencialment perillosos? Hi ha dos aspectes fonamentals, el primer és que pares i mares precoçment ensenyin als fills a menjar correctament, tant en la composició i quantitat dels aliments com la forma de menjar, més endavant quan per l’edat ho puguin comprendre cal ensenyar què és una alimentació saludable i la importància de no saltar-se àpats. La família ha d’instaurar com una rutina fer almenys un àpat al dia tota la família reunida al voltant de la taula, aquesta taula ben disposada, en una conversa agradable i distesa perquè sigui assumida per tots, de manera progressiva a mesura que creix el nen , com un acte familiar agradable desitjat.
El segon aspecte, i té una gran importància, és el paper que té la família en l’educació respecte a la imatge corporal, mitjançant el consell i exemple dels pares dels nens i adolescents han de desenvolupar les habilitats i interessos per portar una vida rica i satisfactòria sense basar-la en el pes o les dimensions corporals. Se’ls ha d’ensenyar que hi ha un ampli ventall de cossos, tots diferents i normals i que aquesta és la gran riquesa de la natura, fer-nos únics, i aprenent a evitar la discriminació, els comentaris o bromes sobre el cos alhora que es fomenta l’acceptació de la varietat d’aquests.
Els fills han de conèixer, per la informació que els pares els donen, els aspectes negatius de certes conductes assumides per ells sense control amb una finalitat estètica. S’ha de promoure la comunicació entre pares i fills, potenciar l’afectivitat mostrant empatia de cara als sentiments dels fills i donar eines útils per desenvolupar una bona autoestima, amb una correcta assertivitat i bones habilitats socials. En aquest sentit és positiu que pares i mares tinguin clares algunes pautes que poden prevenir l’aparició de comportaments de risc, és fàcil donar consells però em permetreu alguns validats no només per l’experiència sinó a través de molts estudis.
Cal evitar la sobreprotecció dels fills i també l’excessiva rigidesa, s’ha de promoure progressivament l’autonomia i la independència sense una excessiva i precoç llibertat ni un control extrem més enllà del que correspon a l’edat. Hi ha una màxima que tots hauríem de conèixer i aplicar i és el “sentit comú”. Cal ensenyar-los que dels seus errors s’extreguin coneixements i després experiències positives.
El que s’ha exposat anteriorment és més fàcil si es fomenta la comunicació en la família, els fills han de veure que les seves idees i opinions són escoltades i tingudes en compte, al mateix temps que aprenen que hi pot haver diferents punts de vista i així aprendre a ser tolerants i acceptar les diferències respectant l’autonomia dels altres i aprenent els límits de la pròpia.
És molt important que els pares potenciïn l’autoestima positiva dels fills i han d’elogiar quan assoleixen fites per a ells importants i no només per als pares, però sobretot donar afecte i confiança quan aparentment hagin fracassat o es trobin perduts. Que se sentin valorats, no solament pels èxits escolars o pel físic, també per les petites coses quotidianes.
A través d’aquesta bona comunicació entre pares i fills es construeixen les eines per fer una crítica constructiva dels estereotips, modes, consells i ideals que transmeten els companys i els mitjans de comunicació i que poden ser perjudicials per a l’òptim desenvolupament psico-físic del menor. Per això és bo veure la televisió o les revistes amb els fills i filles i després conversar sobre aquests temes.
Cal evitar que per raó de la seva edat tinguin expectatives irrealitzables o excessivament exigents, no és cert això tan enganyós que s’escolta amb tanta freqüència que “un pot ser allò que vulgui”, evitar també que els fills compleixin les expectatives dels pares que ells no comparteixen, cal no posar límits excessius ni imposar les fites pròpies del pare o la mare.
S’ha de promoure la iniciativa i l’autonomia del fill o la filla, ensenyar-los a ser assertius i amb bones habilitats socials.
Finalment permeteu-me tornar al tema de la dieta, una alimentació saludable és aquella a través de la qual es pot aconseguir i mantenir un funcionament òptim de l’organisme, és a dir, garantir un creixement i desenvolupament adequats en qualsevol edat i estat fisiològic al llarg de la vida, permetre conservar o restablir la salut i reduir el risc de patir malalties.
Perquè es puguin donar aquestes condi-cions, una alimentació saludable ha de ser suficient, completa, variada i equilibrada, satisfactòria, segura, sostenible i assequible però també adaptada a les característiques individuals.
S’entén que l’alimentació és suficient, completa, variada i equilibrada, quan cobreix, en les quantitats i proporcions idònies, les necessitats d’energia i nutrients que requereix l’organisme en les diferents etapes de la vida, garantint la diversitat d’aliments i de les correctes tècniques de preparació.
Una alimentació saludable ha de ser una proposta viable amb un pressupost raonable, de la qual ningú quedi exclòs.
Finalment recordem una recomanació final: que els nostres fills “es coneguin” (característiques físiques i psicològiques, el seu caràcter i personalitat, virtuts i defectes), després que “s’acceptin” com són i desenvolupin capacitats de perfeccionament i finalment que “es vulguin” i si aconsegueixen aquests objectius sense dubte el futur serà seu.
