Laura Molet (@laura_molet) i Susana Almenara. Psicòlogues

El trastorn alimentari té molta més profunditat i complexitat que el símptoma que alerta per demanar ajuda.

El símptoma del trastorn alimentari ens informa d’una detenció en el  desenvolupament emocional de la persona. D’una dificultat per poder sostenir les emocions i d’una desregulació emocional.

Ens informa d’un sentiment infravalorat d’un mateix, de la por a no ser acceptat i de la por a no sentir-se estimat, de la creença de no sentir-se valuós ni interessant per als altres i de no estar a l’alçada de les expectatives dels altres.

Aquests aspectes porten a creure a la persona que serà estimada i acceptada sempre que compleixi amb un ideal, prenent aquests diferents formes com la perfecció, la primesa, la sobreadaptació als altres etc …

El trastorn alimentari és un trastorn de base relacional que té molt a veure amb l’amor, amb l’acceptació i el reconeixement.

Freqüentment pares i fills queden atrapats en dinàmiques relacionals on no hi ha entesa mútua, els pares solen repetir frases com “no reconec la meva filla”, sentim que ens manipula “,” ens menteix “,” estem en un carreró sense sortida “…

És per això que el principal focus d’intervenció del Departament de Relacions Familiars és la interacció entre les figures parentals (pare/mare/tutors) i  els/les fills/es i el nostre objectiu és transformar l’afecte. Allà on habiten sentiments de culpa i de vergonya davant la vivència d’insuficiència i de fracàs, els transformarem en sentiments o afectes més reparadors i mes considerats per a un mateix.

Anirem transformant moments de tensió en moments de relaxació amb una actitud parental més relacional i menys normativa educativa. És a dir, transformarem les dinàmiques patològiques que devaluen l’autoestima tant dels pares com dels fills que anem identificant en vincles de confiança- vincles segurs.

La funció relacional és més protectora perquè té en compte les dues subjectivitats i permet que fills i filles puguin diferenciar-se dels seus referents paterns/materns. Quan aquests es comuniquen amb els seus fills amb el to implícit de recomanar o aconsellar-los, sense tenir en compte ni poder escoltar que és el que elles necessiten en realitat, les dinàmiques s’enquisten.

Posem un exemple per entendre millor aquestes dinàmiques:

Jan arriba a casa del seu entrenament setmanal de bàsquet, enfadat i disgustat dient-li al seu pare que aquesta tarda ha anat molt malament perquè no ha fet cap punt en el seu partit de bàsquet. El pare, l’escolta amb atenció i li aconsella que el què ha de fer és pujar els braços i córrer més. El fill se’l mira i enfadat li respon “no entens res pare” i se’n va donant un cop de porta …

En aquest exemple el pare es relaciona amb el seu fill aconsellant el que ha de fer, no dóna l’espai perquè el seu fill pugui expressar com ha viscut el fet de no haver encertat cap cistella, si s’ha sentit frustrat, si s’ha enfadat amb algun company o potser hi havia la noia que li agrada i a qui ell volia agradar… quan ens relacionem des del consell ens perdem la riquesa de la història, l’entrellat, el significat, quan ens interessem pel que ha passat i per com se sent nostre fill l’entendrem i ell sentirà que sentim el que ell sent. Entendrem, per exemple, perfectament que el nostre fill arribi a casa sentint-se malament si creu que no agrada a la noia dels seus somnis. Això que té a veure amb córrer més o encertar cistelles? Res, per això el fill no se sent entès i el pare es queda frustrat / sorprès perquè no entén la reacció, “desmesurada” del fill. El pare respon minimitzant l’impacte emocional perquè creu, amb tota la bona intenció, que donant consells ajuda al seu fill. Però els fills no busquen consells, necessiten connexió emocional per poder regular les seves emocions. I això és una cosa que aprenen i descobreixen els pares i mares en les sessions del Departament de Relacions Familiars.

El Departament Relacions Familiars és aquell lloc on les mares i pares poden expressar tot el que senten, (el seu dolor, la seva rancúnia, la seva ràbia, la seva impotència, el seu sofriment, el seu sentiment de culpa, la seva por, etc.). I el lloc on nosaltres recollim aquest sentir parental, el sostenim, l’anem registrant i ajudem a transformar-lo. Acompanyem als pares en el camí de comprendre emocionalment als seus fills potenciant així la funció relacional.

La funció relacional té un gran objectiu: crear una ment protectora capaç de poder experimentar diferents estats mentals com la ràbia, l’enuig, la ira etc … sense sentir-se culpables i aprenent a regular-los.

Busquem moments de connexió allà on hi havia desconnexió o descompassament emocional.

La raó per la qual donem tanta importància a les relacions és perquè les persones regulem les emocions a través d’elles i així anem formant aquesta ment protectora que és la plataforma que sostindrà les nostres emocions.

Les relacions significatives sobreviuen si es poden sobreposar després de les successives tensions relacionals. Cada vegada que els pares s’esforcen a reparar el vincle amb el fill/a després de moments de tensió, i pot fer un registre d’aquesta experiència, està creant una base segura i un vincle més sa i protector.

Quan un afecte aquesta encallat no pot expressar-se en la relació amb els pares, per exemple quan senten que no poden enfadar amb ells ja que en lloc d’haver-hi un sentiment de reparació després de l’experiència d’enuig, hi sol haver un sentiment de culpabilitat o en qualsevol cas poca sintonia amb el que expressa i sentit.

Quan una persona no pot regular les seves emocions a través de la relació ho fa a través del cos. Per això les persones amb Trastorn alimentari en lloc de fer servir la seva veu utilitzen les teu del cos.